amarcord: les fires de girona

Avui, 29 d’octubre del 2018 és Sant Narcís, patró de la ciutat. A l’església de Sant Feliu, com ja és habitual, el bisbe Francesc ha celebrat la missa solemne en honor del Sant Narcís, la Flor del Paradís, una flor blanca i groga, tal com proclamava l’Abat Oliba, l’home providencial que va refer Ripoll. Abans el comte Guifré el Pilós l’havia construït pel segle IX. Ripoll, símbol i casal de Catalunya. Catalunya té realitats i mites. “Amb son germà lo comte de Cerdanya, com l’àliga que l’àliga acompanya, baixava Tallaferro de Canigó un matí”, com proclama tan bellament mossèn Cinto. Realitat i mite. Narcís és una flor. I és el símbol de l’home o dona que només es mira a sí mateix. Belles metàfores de la llengua catalana. Ovidi encetà el mite Narcís i ha anat donant voltes i metàfores. La llegua catalana és apte per a aquests afers.

Fa 20 o 25 anys ( o més, tal com diu l' excel.lent periodista de l' Avui, l' Iu, que escriu diàriament a la pàgina 2 del diari) que vaig publicar un escrit al Punt Diari, que duia aquest títol. Eren uns records de quan jo, adolescent, estudiava al Seminari de Girona. Aquest article va estar a punt de guanyar un premi; no em feu dir quin. M' ho va dir el qui, llavors, era el director del diari gironí, el bon amic Pep Collelldemont i Oliva.

Com ja sabeu, "Amarcord" era el títol d' un magnífic film de Federico Fellini. Aquest film és de l' any 1973, amb música de Nino Rota, molt italiana i inspiradíssima (això no ho devíeu pas saber; però jo tampoc. Ho he hagut de cercar). Fellini feia un repàs a les seves memòries d' infant.

Avui torno a refer aquelles memòries, però sense consultar l' escrit primigeni, com fa sovint el Burxeta. Així, sembla una cosa nova.

Per Fires, al Seminari fèiem exercicis espirituals: tres o quatre dies, els petits; una setmana, els grans. Un pare predicador, que solia ser un jesuïta de categoria, ens els predicava. La cosa ens sortia a tres o quatre sermons diaris, a més d' unes quantes estones de pregària i actes de pietat. I tot en rigorós silenci. Recordo que, al capvespre, ens arribava el brogit de les Fires, que llavors estaven instal.lades a la Gran Via. Això ens produïa melangia i enyor. Jo, en concret, recordava les parades del meu poble en dies de Festa Major ("cavallitos", autos de xoc, i barraques de tir al blanc i xurros). També recordava que, a casa meva, teníem convidats. I que la mare i la tia, ajudades per una cuinera, feien uns àpats molt suculents. Al Seminari, més aviat anàvem escassos de menjar.

Quin contrast més espantós! A ciutat, els joves, feliços, divertint-se i dansant amb les seves parelles. I nosaltres, comptant, una i una altra vegada, les rajoles del pati. Els exercicis era una cosa molt seriosa, en ordre a la nostra vocació i a la nostra santificació. I ens hauríem guardat bé prou d' agafar-nos-ho amb desinterès o poca cura.

El dia de Sant Narcís anàvem, en corporació, a l' Ofici de Sant Feliu. Es veu que tothom hi anava en corporació: les autoritats religioses, les autoritats municipals, i les autoritats civils i militars. El bisbe i els canonges sortien de la Catedral, en processó i, amb creu alçada, baixaven cap a l' antiga col.legiata de Sant Fèlix. Nosaltres els esperàvem ja a dins. Entraven cantant l' himne "Festivis hodie, laudibus inclitum, Narcisum pueri, concinite ac senes. Linguis omnibus, urbs nostra canentibus, patronum celebra tuum". Això era una espècie d' "oda sàfica", molt en boga entre els llatinistes d' aquell temps. Coneixeu el poema de mossèn Miquel Costa i Llobera (1854-1922), a Horaci? "Príncep afable de la docta lira, mestre i custodi de la forma bella: tu que cenyires de llorer i murtra doble corona". Doncs...això! La traducció d' aquest himne fa, més o menys, així: "Avui, amb lloances de festa, infants i vells canteu el gloriós Narcís. O ciutat nostra, canta a una sola veu, celebra el teu patró". He dit que entraven cantant l' himne. Entre totes les veus, es distingia perfectament la d' un canonge xantre que cantava, arborat, amb veu de trèmolo. Quina entrada més magnífica!

La corporació municipal, amb el batlle al davant (un senyor baixet i gras). Lluïen, tots, "llagostí" i barret de copa. El governador civil, sempre amb uniforme de Falange Española i amb ulleres fosques. L' escamot militar era presidit pel "General en Plaza", "con fajin y medallas". Vénia acompanyat (el general) pel destacament de "gastadores", un batalló de tropa, amb oficials, i "banda militar". Aquests “gastadores” (no sé què vol dir aquesta paraula) eren soldats alts i ben plantats. Desfilaven com autòmates. I duien a l' esquena unes coses curioses: com eines de fireta (pics i pales, martells i cordes...) en unes motxilletes ridícules. Amb ells vaig descobrir què vol dir l' expressió “más alto que un cabo de gastadores”.

Un any memorable (havia de ser forçosament entre 1964 i 1972, puix hi havia el bisbe Jubany) el bisbe es va molestar perquè la banda militar es va posar a tocar el "viva España" a l' hora de l' elevació. El bisbe va fer aturar la banda. El general, "cabrejat" amb el bisbe, va ordenar el replegament. I tots els militars van sortir, a mig ofici, del temple i van tornar a les seves casernes a tocs de corneta i timbals i amb melodies de banda militar. No recordo que va fer el governador civil. Però sí que recordo que tots els membres de la corporació municipal, inquiets, remenaven el cul al banc i s' eixugaven la suor del front amb pulcres mocadors blancs de fil. L' afer es va comentar durant molt de temps. Però la sang no va arribar al riu (al riu Onyar o al Ter? Tant se val!). Suposo que va ser una reacció "postconciliar" del bisbe Jubany. Si és així, havia de ser als anys seixanta. Jo vaig sortir del Seminari l' any 1963. I, aquest fet va succeir quan jo encara era dins. O potser em trobo amb un retall confús de memòria: si jo vaig sortir del seminari l' any 1963 i el bisbe Jubany va entrar a Girona l' any 1964...això vol dir que aquest fet divers va succeir quan jo ja era capellà (entre 1964 i 1972). I, llavors...què. o bé jo era concelebrant, a Sant Feliu, amb el bisbe Jubany...o algú m' ho va explicar. La memòria és selectiva i traïdora. Però, us juro que les coses van anar així!

Tal com deia el meu estimat professor de gregorià i de música en general, mossèn Francesc Geli i Tarrés: “Què...que no? Qui diu això, diu una altra cosa!”. Sublim!

amèrica central

Fa ja uns anys, ab el suport de l’Agenda llatino americana i mundial, vaig fer un viatge a Nicaragua, Guatemala, El Salvador i Chiapas (Mèxic). Fou l’any 1996, ja fa 20 anys. Com passa el temps! A Nicaragua vaig fer d’observador internacional a les eleccions generals, a Palacagüina, la terra dels germans Mejías Godoy i dels cristians sandinistes. Aquesta gent tan admirable em va recordar el gran Alfonso Carlos Comín, quan deia: “Comunistas en la Iglesia y cristianos en el partido”. Actualment governa el sandinista Daniel Ortega. I no precisament en bé del país. Ortega és corrupte com el seu antecessor Arnoldo Alemán.

Guatemala, El Salvador i Honduras són els països més pobres i més violents d'Amèrica Llatina. I, segons com es miri, es troben entre els països més pobres del món. La pobresa es constata en tot; parlo dels anys noranta-sis, que és quan vaig visitar aquests països: les cases, la roba, el menjar, la manca d'aigua i de medicaments i de metges...ens feien adonar d'aquesta pobresa a nosaltres, que sense ser rics, veníem d'una societat en la qual teníem totes aquestes mancances cobertes; almenys la majoria. Nosaltres ens podíem pagar un bon dinar cada dia: pollastre a l'ast i patates fregides, amb una llauna de cervesa. Teníem prohibit beure aigua: estava contaminada. Uns grans camions venien per la ciutat aigua potable, unes garrafes de vint litres, de color blau. Tots els camions duien dos o tres homes armats per protegir dels lladres la mercaderia. A Amèrica central patien, de manera periòdica, els huracans. Un d'ells va arrasar, el novembre de 1998, pràcticament tot el país d'Honduras. Van quedar sense carreteres, sense ponts, sense mitjans de comunicació, sense aigua potable, amb milers de morts i desapareguts. Un autèntica catàstrofe. Un autèntic drama humà i ecològic.

En aquells moments un capellà gironí era canonge de la Catedral de Tegucigalpa, a Honduras. Quan l'huracà va arribar ell era al Japó, participant en un congrés sobre la família catòlica. A la tornada es va trobar amb la Catedral plena de refugiats sense casa. Els va fer fora. Jo li vaig recriminar aquesta acció. Em va respondre que la Santa Catedral no és lloc per acollir a dormir uns miserables, que es fan les seves feines a l'interior. Al cap de poc el van fer fora de Honduras o ell se'n va cansar. El cas és que va tornar a Girona. Passant per Nova York i duent del "duty free" un piló d'estris electrònics, que va vendre a Girona. A mi em volia encolomar un ràdio-magnetofon petit. Sé que es va espatllar al cap de poc i el van haver de llençar.

La violència estava a l'ordre del dia. A la ciutat de Guatemala era perillós sortir des que es feia fosc. Les bandes atemorien qualsevol persona o grup. Cada matí compràvem un diari per comptabilitzar els assassinats del dia abans; no baixaven mai d'una vintena. De Guatemala són els bisbes Julio Cabrera i Alvaro Ramazzini, que vaig conèixer. Cabrera era el pastor i Ramazzini l'intel.lectual. Però tots dos al costat del poble. A Guatemala em van robar la bossa amb tots els documents. Vaig passar un calvari per mor de poder obtenir un passaport provisional. Érem dissabte, i el diumenge havíem de viatjar a El Salvador. L'Embaixada espanyola es va portar de manera magnífica. Va posar un tinent de la Guàrdia Civil al meu servei. Amb ell vaig poder obtenir el passaport.

L'endemà viatjàvem a El Salvador. A la frontera, mentre estàvem aturats pels tràmits, vam sentir una forta explosió. Ens van dir que a un operari li havia esclatat un petard a la mà. Com que dúiem una doctora amb nosaltres, els ho vam comunicar. Ens van demanar que la doctora visités el ferit. Quan va tornar, blanca com el paper, ens va dir que l'explosió li havia tallat la mà dreta per sobre del canell, i que dubtava que arribés viu a l'hospital de San Salvador.

A la capital ens va allotjar un pintor espanyol, en una segona residència que tenia. Es veu que era un bon pintor perquè en una exposició que va inaugurar, hi havia el bo i milloret de la capital, amb un pica-pica de productes de la terra i cava català. Aquesta exposició pagava la pena visitar-la. Hi havia una secció amb fotografies de les matances d'El Mozote i del Río Sumpul, dos fets terrorífics de la llarga i sagnant guerra civil que acabava de sofrir El Salvador. L'exèrcit i, en especial, el batalló Atlacatl, culpable dels assassinats de Romero i dels Jesuïtes de la Universitat Centroamericana.

Ja he explicat que vam visitar la comunitat camperola "Segundo Montes" (un dels jesuïtes assassinats) i que un "maestro" ens va contar els fets de la guerra civil a la seva regió a través dels dibuixos dels nens, recollits en un llibre que em va regalar, dedicat. Amb els canvis de domicili vaig perdre aquest llibre. I em sap molt de greu. Servo més coses a la meva memòria per contar-vos. Penso en la dura carta dels jesuïtes denunciant els assassinats del batalló Atlacatl (vull explicitar una mica aquests fets), i en la trajectòria dels dos bisbes, especialment de Monsenyor Ramazzini. A la tornada, en l'avió que ens duia a Madrid, vaig veure i saludar el tinent de la Guàrdia Civil que m'havia ajudat el dia abans, assegut uns rengles davant meu. Duia emmanillat un xicot. Vaig imaginar que era un delinqüent espanyol que havia estat extradit cap a Espanya.

a israel

He visitat Israel més d’una vegada. Si hom fa el viatge Barcelona Tel Aviv en El Al, la companyia israeliana, els problemes comencen a l’aeroport del Prat de Llobregat, a Barcelona. Un cop has passat el control de passatgers i d’equipatge, i t’han lliurat la targeta d’embarcament...comencen els problemes. Et cal entrar al territori d’Israel. Immediatament apareixen un parell de policies, tots molt joves, que t’interroguen llargament i minuciosament. Com et dius, d’on ets, per què vas a Israel, si t’has preparat, tu mateix, la maleta...Darrere del primer ve un altre policia que et fa les mateixes preguntes. Mitja hora o tres quarts dura el suplici. Finalment et deixen embarcar. El vol dura dues o tres hores. Et serveixen Coca Cola americana.

Des de Tel Aviv, un autocar ens va traslladar a Jerusalem. Ens van allotjar a l’hotel Rei David, un dels millors hotels de Jerusalem. Allí se’ns va presentar Julio Trebolle. L’estat d’Israel l’havia llogat com a arqueòleg expert perquè dirigís les excavacions a l’Ofel, la ciutat de David. L’Ofel és un turó que el rei David va conquerir 700 anys abans de la nostra era. Era un lloc estratègic. David hi va establir el seu centre de govern. Primer governava des d’Hebron. Després ho féu des de Jerusalem, la ciutat gebusea. El turó tenia una font d'aigua propera i estava envoltat de barrancs i cingles. El torrent Kindron i un altre torrent en són una mostra.

Trebolle, a més de ser un arqueòleg i un biblista eminent, era un bon músic. M’ho va demostrar, tocant al piano una peça d’Isaac Albéniz. Posteriorment es va secularitzar i es va casar. Al moment actual, tots els estudis bíblics citen el seu nom.

El segon lloc que vam visitar fou Megiddó. Megiddó és el mateix que Harmagedon. L’hebreu no té vocals. M-G-D, tant poden fer Megiddó com Harmagedon. Al llibre de l’Apocalipsi, cap, 16 ver. 16, diu que “la gran batalla va ser convocada en un lloc anomenat Harmagedon”. D’aquí en van sorgir totes les teories protestants sobre la fi del món i el judici final. De fet, Megiddó era una fortalesa, amb grans quadres de cavalls.

El monestir grec de Sant Jordi, prop de la carretera de Jerusalem a Jericó és una altra visita interessant. Monjos ortodoxos grecs el regenten des del segle sisè. Està situat en un barranc amb una riera en el seu curs. Això fa que la vegetació sigui important. El monestir és penjat a la roca. El camí s’enfila fins dalt. El frare porter ens va oferir aigua del seu pou. Després ens feu visitar els tresors del temple. Ens obsequiaren amb algunes pregàries i salms cantats en grec. Un detall típic. Aquells monjos no es renten gaire ni es canvien gaire sovint de roba. A Jericó vam visitar un camp de tarongers i vam pagar per beure un glop de la seva font.

El israelites mengen sovint fora de casa. Hi ha uns “xiringuitos” regits per palestins, que serveixen menjar: pa de pita, falàfel, puré de cigrons, xai rostit i salsa picant. Vaig demanar pa de pita, que és rodó, sense molla. El vaig obrir, hi vaig posar xai i falàfel i una cullerada de salsa vermella molt apetitosa. A la primera queixalada se’m va encendre la boca. La salsa picava com pebre roent. Vaig beure dues llaunes de coca cola seguides. Vaig trigar una bona hora a tenir la boca calmada.

També vam visitar el barranc d’En Gedí, un curs d’aigua i de verdor, prop del desert de la mar morta. I a dues passes hi ha les coves de Qum Ram.

Finalment, el Museu del Llibre va cloure les visites a Israel. És un museu molt ben agençat. Les explicacions d’en Julio Trebolle van ser magnífiques.

En un indret del desert del Nèguev, algú ens va dir que en aquell indret Israel hi tenia amagats els seus avions ultra moderns, que havien guanyat totes les guerres contra els àrabs.  

abusadors amb sotana

El cas Charamsa és un cas paradigmàtic de com l’homosexualitat i la pederàstia s’han infiultrat a tots els nivells de l’estament clerical. No cal donar-hi m´ñes voltes. I això és un mal antic. Va esclatar als nassos de Joan Pau II i Benet XVI va començar una “sanatio in radice” per aturar aquesta sagnia clerical. S’ha fet molt de camí. Però encara resta un panorama immens de reforma i càstig dels capellans delinqüents.

He acabat de llegir l'escruixidor relat de la dona que va haver de sofrir, durant anys, els atacs sexuals d'un capellà amic de la família. Es tracta del llibret, editat per PPC, "Víctimas de la Iglesia. Relato de un camino de sanación". Madrid 2016.

Poc a poc, gràcies a Déu, però de forma constant van apareixent els testimonis de dones i d'infants seduïts per capellans i obligats a tenir relacions sexuals amb ells. El tema és més ample i més greu del que hom podia imaginar. Tots en teníem alguna idea, però la vergonya aliena i el sentit del sagrat ens forçaven a callar. El problema va esclatar, en primera instància, als Estats Units d'Amèrica i s'ha anat escampant per tot el món catòlic. Ens consta que el primer que va fer alguna cosa en contra va ser el papa Benet XVI. De Sant Joan Pau II no en sabem gaire res, tot i que li va esclatar als nassos el cas del mexicà Marcial Maciel.

Dic que ja sospitàvem alguna cosa perquè ja compreníem que el celibat sacerdotal estricte obligava a fer restriccions mentals a molts capellans. Alguns es van secularitzar i es van casar amb la dona amb qui havien pecat. D'altres van abandonar el sacerdoci i, alguns, fins i tot la fe. Però el problema ha restat com una llaga de l'Església Catòlica, una llaga molt més purulenta que les que denunciava Rosmini.

El psicòleg i psico terapeuta, que ajuda la dona a sortir del malson, es diu Javier Barbero Gutiérrez. És creient i, pel que es veu, un bon professional. Comença la seva intervenció, a la tercera part del llibre "Perspectiva psicológica: la patologia del sinsentido, la sanación del encuentro definitivo", titllant el capellà culpable de "hijo de puta" i de "bastardo". Dos qualificatius duiríssims. Però que es desprenen amb lògica de la segona part, que és la narració de la dona violada "El lento pasar de las primaveras". Hi ha una primera part, d'un capellà amic de la família "Una reflexión con muchos destinatarios". El capellà es diu José Luís Segovia Bernabé. I descriu l'horror i el dolor d'aquesta pobra dona que es troba sota el domini d'un capellà violador, sota el drama d'un "incest espiritual".

"El hecho de que mi abusador fuera un sacerdote añadió gran confusión en mi mente. Los dedos que abusaban mi cuerpo la noche anterior eran los mismos que me ofrecían la sagrada hostia la siguiente mañana. Las manos que sostenían la cámara para fotografiar mi cuerpo expuesto, a la luz del día eran las manos que sostenían un libro de oraciones (el breviari?) cuando venía a escuchar mi confesión". El capellà abusador de la dona del relat era un amic de la família, que els visitava sovint, que havia casat membres d'aquella família, que n'havia batejat d'altres, que havia donat la primera comunió a infants de la família...Això afegia un plus de dolor a la pobra dona, víctima d'aquell desgraciat. Era el mateix que aquells pobres seminaristes a qui Maciel obligava a masturbar-lo dient que tenia l'autorització del Papa i que el metge li havia dit que allò era convenien per alleujar els seus ronyons danyats (pel güisqui i el tequila, més que per res. O pels cigars havans que fumava sovint). D'excuses i justificacions quan pequem, tots en tenim.

afers diversos

Qüestions diverses “d’antan” però que continuen vigents i vives. Resulta curiós als qui escrivim adonar-nos com els períodes es repeteixen. Monsenyor Lefèvre va obrir un capítol que s’ha vist augmentat espectacularment, com el cas de l’homosexualitat i la pederàstia clerical. Allò de “cualqier tiempo pasado fue mejor” potser que sigui o que tingui una part de veritat incontestable. Però he llegit estadístiques que més aviat ho afirmen. Monsenyor Charamsa, el polonès curial que viu amb un company d’Olot n’es una altra mostra. “Et sic de coeteris”.

El gran afer Volskswagen ens ha fet adonar -si és que encara no ho sabíem- de qui són els autèntics amos del món. Milions de cotxes trucats, que contaminen tremendament el medi ambient. I, estirant la cosa, hem sabut que entre els anys 60-80, anys en què molts països de l'Amèrica Llatina estaven tenallats per dictadures militars sanguinàries (cas de Xile, l'Argentina i l'Uruguay, entre d'altres) moltes multinacionals va actuar contra els drets humans i van recolzar les dictadures. Volkswagen era entre aquestes? Segurament que sí. Les multinacionals no estan pels drets humans. El que volen són beneficis, com més i més de pressa millor.

Una part de l'Església Catòlica francesa està sota la influència lefebvrista, el grup cismàtic de Monsenyor Marcel Lefebvre (1905-1991), fundador del grup d'extrema dreta Fraternitat Sacerdotal Sant Pius Desè l'any 1970. Marcel Lefebvre va néixer a Tourcoing, just a la ratlla fronterera amb Bèlgica, terreny on es va desenvolupar la JOC de Joseph Cardijn (1882-1967). Una meva amiga francesa, integrista, que va morir als cent anys a l'hospital de Palamós era de Tourcoing. Es deia Marcelle Delerue i era d'una família rica i catòlica, fabricants de teixits. I, per si la cosa no fora prou greu, ara algunes diòcesis conviden els candidats del Front Nacional de Marine Le Pen a fer conferències als diocesans. La “fille ainée de l'Eglise Française” ha tingut molt poca sort a l'hora que Roma ha nomenat bisbes. ¿Tot és culpa de Joan Pau II? Jo penso que el problema és més de fons. L'integrisme, profundament radicat a l'Església francesa és un mal secular que ja ve de molts i molts anys enrere. L'Església espanyola és molt més curta de gambals en comparació amb l'Església francesa tot i que, a Catalunya, tenim un dels líders mundials de l'integrisme, el sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916), un capellà de l'arxidiòcesi de Barcelona. Fou un polemista i un escriptor brillant. La seva obra “El liberalismo es pecado” va tenir difusió internacional.

Més notícies del cas Figari. La Santa Seu investiga, des del mes d'abril d'enguany, el “Sodalicio de Vida Cristiana”, fundat l'any 1971 pel peruà Luís Fernando Figari Rodrigo. Són denúncies d'abusos sexuals, denúncies que s'extenen a altres membres líders del moviment. Maltractaments físics i psicològics, i violacions sexuals. Al número dos del grup, que va morir, inclús se li havia iniciat un procés de beatificació. El Vaticà va nomenar un bisbe peruà, Monsenyor Fortunato Pablo Urcey, bisbe de Chota, com a visitador (investigador). Es van acumulant a la Congregació pertinent els casos de pederàstia i de violacions sexuals d'eclesiàstics. Tot va en descrèdit de l'Església Catòlica. El Papa Francesc ha lamentat, moltes vegades, aquesta plaga que taca la respectabilitat de l'Església.

Finalment, el cas del monsenyor polonès, gay, Monsenyor Krysztof Charamsa. El setmanari francès “Golias” ho qualifica de “tempesta en una pica d'aigua beneita”. Charamsa conviu amb un català d'Olot de la seva edat.

Cal escoltar les seves paraules amb un got de güisqui a la mà i tombat en silló relax de categoria. “l'homofòbia institucionalitzada de l'Església és una cosa diferent del que ella diu. Ella diu que l'homosexualitat no existeix. . Molts clergues són homosexuals però ella resta, desgraciadament, homòfoba fins a la paranoia. Està paralitzada (terroritzada) per la manca d'acceptació sobre l'orientació sexual de cadascun. Hi ha molts capellans homosexuals que no tenen el coratge de sortir de l'armari”.

Efectivament, va caldre escoltar l'emissió “Les pieds sur terre” a France Culture el dia 8 de setembre, titulada “Històries de capellans” per acabar d'estar-ne convençuts. Jacques, de 83 anys i Giovanni, de 34 foren capellans. El segon ja no ho és. Quan Jacques revelà la seva homosexualitat al bisbe de Moulins, va sentir la seva resposta: “¿És que això se sap?”. El bisbe va acceptar la situació (al saber que el fet no era conegut) i mentre Jacques no fes vagues (tonteries). Viu amb el mateix company des de l'any 1967. Giovanni va revelar el seu secret i no va trobar l'equilibri i el desenvolupament (humà).- Ell Ha volgut respondre a la crida de Crista ajudar les persones perdudes. El rector del Seminari el considerà apte per entrar al Seminari Major. Llavors Giovanni “va descobrir un medi homosexual impressionant. La meitat dels seminaristes, porofessors, capellans i bisbes (sovint en sotana i collet clerical) tenien relacions (homosexuals), que es dedicaven a seduir els altres. I a Roma allò ja era “l'acabose”.

Molts capellans han escrit que la soledat i el celibat els pesava fins a la paranoia. I alguns bisbes també. Però em sembla que, per avui i tant, ja he parlat prou del tema. Ho deixo per a un altre dia. Únicament dient que la reforma és necessària i que ha de ser imminent.

¿vida després de la vida?

¿vida després de la vida?

La mort ens fa por a tots; és inútil negar-ho. Durant els molts anys que escric en un bloc, he escrit sobre el tema moltes vegades. I sempre m’han quedat ganes de tornar-hi. Des del punt de vista filosòfic, des del punt de vista teològic, des del punt de vista moral...des de tots els punts de vista. Una de les vegades ho vaig fer acompanyat per la gran doctora Elisabeth Kübler Ross, quan ja tenia un càncer terminal. M’ha semblat que això era perfectament vàlid avui, finals de l’any 2018. Hi torno i hi tornaré si Déu em dóna uns anys més de vida.

Doncs, torno, altra volta (i hi tornaré més vegades) a un tema que em fascina i que no puc eliminar de les meves consideracions filosòfiques. I ho faig, com sempre he fet, acompanyat per la doctora Elisabeth Kübler-Ross, la gran especialista mundial en tanatologia, que ha acompanyat hores i hores els moribunds al moment d'enfrontar-se al gran moment. I que m'ha acompanyat a mi en el meu discurs filosòfic de creient els darrers trenta anys. La sinceritat i la honestedat de la doctora em van colpir des del primer moment en què la vaig conèixer. Jo, que sóc força escèptic, vaig trigar a entrar dins del pensament i la praxi de l'Elisabeth. Em semblaven faules de la vora del foc. Però, poc a poc, vaig anar connectant. També m'he adonat que molta gent instrumentalitzen el pensament de la doctora. La malinterpreten i la fiquen en les seves teories esotèriques.

Fins que un film documental de Stefan Haupt em va deixar esterrossat. És un film que el realitzador va fer l'any 2003. Elisabeth va morir el 24 d'agost del 2004. Un càncer, la malaltia maleïda que ella havia estudiat tant, se la va endur d'entre nosaltres per sempre més. Però no se la va endur de la vida. Elisabeth roman entre nosaltres pel seu record i, especialment, pels seus magnífics llibres.

La doctora va patir alguns atacs de feridura uns anys abans de morir. El resultat fou que va quedar amb el costat dret paralitzat. Llavors es va retirar en una casa, preciosa i solitària, al desert d'Arizona. La seva germana bessona, Anna, sovint l'acompanyava (les germanes Kübler-Ross foren tres bessones). Havien nascut a Suïssa (Zurich).

Va convidar el realitzador de cinema Stefan Haupt a passar una temporada a casa seva, quan va veure que la mort s'apropava. I aquest va filmar un documental de més d'una hora que serveix de biografia de l'Elisabeth.

En aquest documental apareix (segons la meva opinió) una cosa que cal descobrir amagada entre ratlles: la doctora també té por de morir. Però ho supera i ho entoma amb dignitat. La por a la mort i al misteri del després és quelcom connatural a la natura humana. La seva convicció que la vida continua, de manera diferent, però continua després de la mort física m'ha fet molt de bé en la meva reflexió filosòfica.

Us recomano, de totes totes, la lectura atenta i reflexiva dels llibres d'Elisabeth Kübler-Ross. Si els sabeu llegir sense prejudicis us faran molt de bé.

I avui us ofereixo aquest escrit fet poc abans que la doctora morís. En aquesta sèrie sempre parteixo de la mateixa pregunta filosòfica (no religiosa ni moral): ¿Vida després de la vida? Així deixo al marge les posicions creacionistes i les sectes americanes.

etsi deus non daretur

“etsi deus non daretur”

Un altre tema enrevessat però interessant. Actualment hi ha més ateus, més agnòstics, més indiferents com no n’hi havia hagut mai. Molta gent ha deixat d’anar a missa i de considerar-se catòlics. Però, però...Bategen els fills i els fan fer la primera comunió. No tothom, però molts encara. El casament ja és tota una altra història. I aquí se situen les tesis del valencià Marià Cubí. Ex capellà, em sembla, amb un bon bagatge cultural teològic, filosòfics i bíblic. Ha expressat de manera extrema allò que molts cristians senten. Però ho ha fet d’una manera radical i dura, difícil de copsar i més difícil de seguir. ¿Una religió sense Déu, sense dogmes, sense esglésies, sense cel ni infern? Difícil, difícil...

Com si prescindíssim de Déu. Aquests darrers anys m'he sentit interessat (i preocupat) per un corrent de reflexió teològic que es pot formular tal com ho fa l'Agenda Llatinoamericana Mundial 2011: Quin Déu? Quina religió? Seria, també la tesi del valencià Marià Corbí, que fa un parell o tres d'anys ens va venir a fer una conferència als membres del Fòrum Joan Alsina. Corbí ja donava com a fet una religió (un cristianisme?) de futur sense Déu, sense religió. Diu Corbí que les religions han caigut en la inòpia més absurda i més estúpida. Que ens adrecem cap a una espiritualitat laica; sense creences, sense religions, sense déus (Hacia una espiritualidad laica. Herder. Barcelona, 2007). Que les religions ja no interessen gaire ningú. Jo en dubto una mica, d'això darrer. Les religions continuen interessant. O sinó només cal mirar cap als Estats Unit d'Amèrica i veure el el ressorgiment de partits religiosos, com el “Tea Party”. O la “devoció” de la gent, cantant a les assemblees evangèliques. ¿Una espiritualitat laica? ¿Com es menja això? O molts pobles de l’Amèrica Llatina. Les sectes llatino americanes practiquen una religió sorollosa, de cants, però de molt pocs teologia.

Jo em pensava que tot això era moderníssim. Però anava equivocat. Dietrich Bonhoeffer, el pastor alemany que va morir penjat pels nazis l'any 1945 en parlava (fou un gran teòleg i un gran cristià, Dietrich Bonhoeffer). Bonhoeffer va ser capellà de la parròquia alemanya (luterana) de Barcelona. Va estar molt de temps a les masmorres nazis. I uns quants escrits seus van sortir d'aquestes presons. Segurament que el principal de tots va ser “Cartes des de la presó”.

En aquestes cartes des de la presó Bonhoeffer ja es planteja aquests interrogants, vistos des d'un món que prescindeix de Déu. Es planteja dos interrogants transcendentals en la seva reflexió teològica: Com podem parlar del cristianisme al marge de qualsevol llenguatge religiós? Com parlar de Déu sense el recurs a la religió? És el fonament de la seva visió cristiana en la realitat d'aquest món. I és quan es planteja ser cristià “etsi Deus non daretur”. Però es continua mantenint cristià.

En arribant aquest punt em sento confós i totalment perplex. Ja em va costar entendre la teoria de Marià Corbí. I em van quedar uns quants interrogants. Però Bonhoeffer em mereix un gran respecte. D'ell va derivar la teologia protestant de la ciutat secular (Cox) i de la mort de Déu (Robinson). Ho vaig llegir però no ho vaig acabar d'entendre, tot i que en vaig extreure idees molt lluminoses. Entenia molt més (i m'agradava molt més el Concili Vaticà II, sobretot la “Gaudium et Spes). Però, com que ara el Concili ha estat menat cap a l'ostracisme pels corrents neo conservadors dels darrers papes i de la cúria vaticana...Com que ara el Concili es fa servir de pretext per dir que l'Església (alguns cristians) va per mal camí...

Ara entenc una mica més Bonhoeffer. Ell preconitza una nova cristologia. Ell es planteja i raona com Crist pot arribar a ser Senyor dels no religiosos. I proclama una nova fe quan diu que prefereix ser humà-humà, en lloc de ser, posem-hi un patró catòlic de “missa i olla” (de comunió diària) però que explota els seus obrers i, de fet, els nega la condició de persones humanes. Fins que no arribem a entendre això, no arribarem a entendre el Crist autèntic, el Crist del Sermó de la Muntanya, el Crist de les Benaurances.

Fa uns anys, un Monsenyor de la Cúria Vaticana, que ara és cardenal, ens va venir a fer una conferència a Girona. Ens va exposar la seva cristologia. I vaig restar admirat. Em semblava que sentia els meus professors dels anys quaranta. Vaig veure que els eixos cristològics eren els mateixos. Res no havia canviat. I em deia ¿Com és possible mantenir aquests eixos teològics que no s’aguanten amb guetes? Ar ens toca fer una teologia «etsi Deus non daretur». Com si Déu no existís. L’autèntic creient no necessita unes premises teològiques del Concili de Trento. Llàstima que el Vaticà II parlés més en clau pastoral que no pas teològica.

¿tiene salvación la iglesia?

¿tiene salvación la iglesia?

Els llibres de Hans Küng sempre m’han interessat, tant els seus llibres de teologia com els seus llibres de qüestions concretes. Em van regalar el seu llibre ¿tiene salvación la iglesia? L’he llegit d’una tirada. Realment és un llibre molt interessant, tant pel tema com per les reflexions de l’autor. Llibres com aquest són necessaris per moure’ns a pensar.

Probablement aquest sí que serà el darrer (“last, en el sentit de final, definitive”, en anglès, com li agrada dir a ell). Küng pateix la malaltia terminal de Parkinson en estat avançat. Ell mateix va declarar al seu editor, que està preparant el darrer volum de les memòries, que “no vol seguir vivint com una ombra d'ell mateix”. Creu que aviat perdrà totalment la vista. I està considerant “posar-se en mans d'una clínica suïssa en la qual practiquen els suïcidis assistits. O sigui, l'eutanàsia”. Diu: “L'ésser humà té el dret de morir quan ja no li queda cap esperança de continuar una existència (plenament) humana”. “No estic cansat de la vida sinó fart de viure”. Küng té 85 anys, els mateixos que el seu condeixeble Joseph Ratzinger. El teòleg suís va començar a escriure les seves memòries l'any 1980. I sembla que el tercer i darrer volum de memòries es posarà a la venda aquesta setmana o la propera. Aquest sí que serà, doncs, el darrer i definitiu. Diu que no vol arribar als 90 anys i que no escriurà cap més llibre.

A Suïsa l’eutanàsia és possible en unes condicions determinades. Ara no em vull posar en la licitud moral d’aquesta praxi. Simplement ho ressenyo com a dada per tenir en compte.

De moment, els principals mitjans de comunicació no han dit res. Suposo que tenen por de les reaccions. El que sí que és segur és que la Cúria romana ho ha rebut com un tret a traïció. I que el rebombori (“tolle tolle”) és amagat però intens. Sembla que un cardenal alemany ha saltat per dir que això, en llavis d'un cristià catòlic, és una bestiesa. Veurem les reaccions futures.

Tornant al llibre de Küng cal dir que és un llibre molt ben escrit. L'original alemany és de l'any 2011. L'autor fa un repàs històric crític de l'Església, des dels temps apostòlics fins a Benet XVI. Això ocupa unes tres quartes parts del llibre de 190 planes. Les darreres planes les dedica a fer un assaig de solucions per a “l'impasse” en què es troba l'Església Catòlica. No en faig un resum perquè espero que, si hi teniu interès, llegiu el llibre. I perquè Hans Küng repeteix el que ja ha dit en altres ocasions. Fa quatre constatacions: 1. No és possible salvar una Església que continuï enamorada de l'Edat Mitjana, de l'època de la Reforma o, inclús, de la Il.lustració. 2. No és possible salvar una Església que empri un llenguatge exclusivament masclista i que menyspreï la dona. 3. No és possible salvar una Església que mantingui l'exclusivisme confessional, l'arrogància ministerial i la negació de la comunitat. Que negui l'ecumenisme obert. 4. No és possible salvar una Església eurocèntrica i que practiqui un universalisme tancat i exclusivista. I acaba dient: “¿Tiene salvación la Iglesia? No he perdido la esperanza de que la Iglesia sobrevivirá”. Signa i ho data a Tubinga, el dia 1 de febrer del 2011.

És curiós constatar com aquestes idees són «mutatis mutandis» les que predica el bisbe català i brasiler Pere Casaldàliga. Són dues ànimes bessones que malden per canviar la imatge i la realitat de l’Església Catòlica. En aquest final d’any 2018, a la vista de la realitat eclesial actual, en dubto.

L’ex papa Josep Ratzinger viu jubilat al Vaticà. Normalment no es manifesta públicament però la seva influència és, encara, molt gran. Jo, pobre de mi, sóc un simple cronista malalt, que manifesta la seva modesta opinió, que té un valor molt reduiït i limitat. Però vull deixar constància que m’agraden personalitats com les de Küng i Casaldàliga.

diari: la salut

diari: la salut

Fa cinc anys que vaig publicar aquest text. Sóc cin anys més vell, i la salut s’ha anat acomodant a l’edat. Això deu voler dir que ara tinc menys salut que ara fa cinc anys. I és així, mal que em pesi.

Cada dia que passa hi ha, al mercat del món, més gurus que ens adoctrinen sobre com tenir salut i fer molts anys. Tot i que el descobriment primer el va fer la Bíblia. El primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, ens parla del Patriarca Noè, que va sobreviure al gran diluvi i la gran inundació que va negar tot el món. Va construir una barcassa immensa per poder donar cabuda a una parella de cada un dels animals terrestres (“els peixos que se la campin”, tal com diu Pere Quart). Noè va entrar a l'arca quan tenia sis-cents anys. Després del diluvi encara en va viure tres-cents cinquanta més. Va morir quan ja en tenia nou-cents cinquanta «de picats». No crec que Noè prengués píndoles ni que seguís un règim per aprimar-se. A més, es veu que li agradava el vi. No sabem quantes esposes tenia. Sí que sabem que tenia tres fills: Sem, Cam i Jafet. El fill petit li va jugar una mala passada un dia que Noè havia begut massa vi i jeia, despullat totalment, a l'interior de la seva tenda. A Noè el va superar en edat l'avi Matusalem. Va viure nou-cents seixanta-nou anys dinou anys més que Noè. D'aquí ve la dita que fa d'una persona gran: aquest és més vell que Matusalem. En el món real trobem persones que depassen o han depassat l’edat de cent anys. Però és en les narracions literàries on trobem aquestes edats astronòmiques de la Bíblia. El midrash bíblic és la interpretació d’aquests relats  literaris  tan meravellosos.

Però, deixem la Bíblia i passem a la vida agitada del segle XXI. Ara hem d'estar atents a psiconeuroendocrinoimmunologia. Bufa! Quina parauleta. Ara el sistema immunològic es mesura en hertzs. Si funciona a 40 hertzs...tens mala peça al teler. Si el rebaixes fins a entre 8 i 3 hertzs, ja pots dir adéu a les malalties. La freqüència hertziana millora amb la respiració diafragmàtica. Els anglesos tenen una dita que fa «one apple a day keeps the doctor away», si menges una poma cada dia, ja pots desenganyar el metge». No ho sé, no ho sé, però no ho acabo de veure clar.

Tot això ho he tret d'una gran entrevista de Víctor-M. Amela a la Vanguàrdia del 21-8-2013. pàgina 56, La Contra.

Una persona ens aclapara? Una entrevista futura ens produeix estrès? Algú ens ha insultat? Ens hem topat amb algun imbècil que s'ha aprofitat de nosaltres? Sí? Doncs, relaxem-nos i respirem a fons. Altrament tenim el perill d'arreplegar un càncer de pròstata o de pulmó, que és encara molt més greu i mortal. O un ictus, allò que abans en deien un atac de feridura.

Recordo de quan estudiava física i mecànica que això dels hertzs ho va inventar un físic alemany (alemany havia de ser), que es deia Heinrich Rudolf Hertz (1857-1894) i que s'aplica a les ones i que vol dir la quantitat de vegades que una ona es repeteix cada segon. Amb la mecànica quàntica i la informàtica, això dels hertzs s'ha fet un paràmetre universal, tot i que la majoria dels mortals no saben que caram vol dir. Ens hem d'habituar a aquests nous conceptes: freqüència, període, partícula...

“Cosas veredes, amigo Sancho”. Que vol dir: encara no ho has vist tot! De passada, sembla que aquesta expressió no la trobem al “Quijote”. A wikipedia he trobat que cal atribuir-ho al “Cantar del mío Cid”, quan Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, diu al Rei Alfons VI: “Muchos males han venido por los reyes que se ausentan”. I el rei respon: “Cosas tenedes, Cid, que farán fablar las piedras”. De “cosas tenedes” hauríem passat a “cosas veredes” i ho hem atribuït al Quixot. “Cosas veredes”!

El que sí que veig clar és que les emocions influeixen en la nostra salut. Un estat o situació emocional turbulenta pot provocar danys físics o mentals (a l'entrevista els anomena bioquímics i fisiològics). Aprendre a calmar les emocions fortes (especialment quan es tracta d'emocions tòxiques) resulta molt útil de cara a la nostra salut. Però les emocions formen part de la sal de la vida.